Sessió 1: del 21 al 24 d'abril

LA CASA EN EL DESERT (Gianni Rodari, Contes per a jugar)

Hi havia una vegada un senyor molt ric. Més ric que el més ric dels milionaris americans. Inclús més ric que l’Oncle Garrapeta (Tio Gilito). Superriquíssim. Tenia dipòsits sencers plens de monedes, des del sol fins el sostre, del soterrani a l’andana. Monedes d’or, de plata, de níquel. Monedes de cinc-centes, de cent, de cinquanta. Lires italianes, francs suïssos, lliures esterlines angleses, dòlars americans, rubles russos, dinars jordans... Quintars i tones de monedes de totes les classes i de tots els països. De bitllets també en tenia milers en baguls plens i precintats.

Aquest senyor s’anomenava Puk.

El senyor Puck decidí construir-se una casa.

- Me la faré en el desert, lluny de tot i de tothom.

En el desert no hi ha pedra per fer cases, ni rajoles, argamassa, fusta o marbre... No hi ha de res, només arena.

- Millor –digué el senyor Puk-, em faré la casa amb els meus diners. Utilitzaré les meues monedes en compte de la pedra, les rajoles, la fusta i el marbre.

Cridà un arquitecte i feu que li dissenyara la casa.

- Vull tres-centes setanta-cinc habitacions –digué el senyor Puk-, una per a cada dia de l’any. La casa ha de tindre dotze pisos, un pera a cada mes de l’any. Has de fer-ho tot amb les monedes, ho has comprés?

- Hi faran falta alguns claus...

- Res d’això. Si necessites claus, has d’agafar les meues monedes d’or, les has de fondre i has de fer claus d’or.

- Faran falta teules per al sostre...

- Ni parlar-ne de teules. Utilitza les meues monedes de plata i amb elles obtindràs una coberta molt sòlida.

L’arquitecte feu el disseny. Foren necessaris tres mil cinc-cents camions per poder transportar tots els diners necessaris al mig del desert.

Es van necessitar quatre-centes tendes per allotjar els obrers.

I d’aquesta manera començaren les obres. S’obriren els ciments i després, en compte  de posar ciment armat , ficaren monedes a carretades, a camions plens... Després les parets, una moneda damunt de l’altra, una moneda al costat de l’altra. Una moneda, una miqueta d’argamassa, altra moneda. El primer pis tot de monedes italianes de plata de cinc-centes lires. El segon pis, tot de dòlars i de quarts de dolar.

Després les portes. Estes també estaven fetes amb monedes apegades entre sí. A continuació les finestres. Sense vidres: xílings austríacs  i marcs alemanys molt ben encolats i, per dintre, folrades amb bitllets de bancs turcs i suïssos. La teulada, les teules, el fumeral: tots fets amb monedes. Els mobles, les banyeres, les aixetes, les estores, els escalons de les escales, els vàters: monedes, monedes, monedes  per tot arreu.

Cada nit el senyor Puk registrava els obrers quan deixaven de treballar per assegurar-se que no se n’enduien cap, de moneda, en la butxaca o dins de la sabata. Els feia traure la llengua perquè també, si es volia, podia amagar-se una rúpia, una piastra o una pesseta a sota de la llengua.

Quan va acabar la construcció encara quedaven muntanyes i muntanyes de monedes. El senyor Puk va fer que les portaren als soterranis, a les andanes, van omplir moltes habitacions, deixant només un estret passadís fet entre un i altre muntonet , per passejar i fer comptes.

Finalment tots marxaren, l’arquitecte, l’encarregat, els obrers, els camioners, i el senyor Puk, sol, en la seua immensa casa al mig del desert, en el seu gran palau fet de diners, diners sota els peus, diners sota el cap, diners a dreta i esquerra, davant i darrere, diners allà on es mirara. Allí no es veia una altra cosa. Els quadres, les estàtues, les figuretes... tot estava fet de diners.

Com la casa estava construïda en el desert i s’allargava, sense final, cap els quatre punts cardinals, de vegades li arribava el vent del Nord o del Sud i feia batre les portes i finestres que produïen un so extraordinari, una dringadissa musical, on el senyor Puk, que tenia una oïda finíssima, sabia diferenciar el so de les monedes dels diferents països de la terra: Este dring el fan les cornones daneses, Este dring el fan els florins holandesos...

Quan el senyor Puk pujava les escales reconeixia les monedes que xafava sense mirar-les, només pel tacte que sentia en la sola de la sabata a l’entrar en contacte amb el sol de la casa i, per això, començava a murmurar: Romania, Índia, Indonèsia, Islàndia, Ghana, Japó, Sud-àfrica...

Naturalment dormia en un llit fet amb diners: doblers d’or per al capsal i per als llançols, bitllets de deu mil pessetes cosides amb fil doble. Com que era una persona extraordinàriament neta, canviava els llançols cada dia. Els llançols usats els tornava a guardar en la caixa forta.

Per poder agafar el son llegia totes les nits llibres de la seua biblioteca. Els llibres es componien de bitllets de banc dels cinc continents, cuidadosament enquadernats. El senyor Puk no es cansava mai de fullejar eixos volums, doncs era una persona molt instruïda. Però una nit, precisament quan fullejava un volum del Banc de l’Estat Australià...

ACTIVITATS

Llig amb atenció el conte anterior i realitza les següents activitats. Les activitats les has de realitzar en la llibreta com ho fem habitualment a classe: Copiar l’enunciat en negre i contestar en blau. Estes activitats les has de fer en la llibreta i no les has d'enviar al professor.

1.       Resumix el conte amb les teus paraules. Fes-ho amb un mínim de 80 mots (paraules).

2.       Com has pogut comprovar el final del conte ha quedat obert. Escriu-ne tu un (60 paraules).

3.       Com ja hem vist en altres sessions els gentilicis són les paraules que designen el lloc de procedència. Al llarg de tota la història n’apareixen molts. Escriu tots els que apareixen en el primer paràgraf i flexiona’ls en gènere i nombre (Ex. Italià, italiana, italians, italianes).

4.       Un topònim és la paraula que designa un lloc (país, regió, ciutat, poble...). Busca al text tots els topònims  i gentilicis que aparéixen. Escriu-los en la llibreta però en el cas dels gentilicis només escriuràs el país a què pertanyen. Per exemple, del gentilici italianes escriuràs Itàlia.

5.       Al llarg del text trobaràs unes paraules subratllades, què tenen totes en comú? Quan ho apliquem? Escriu-les en la fila corresponent:

DE:

EL:

LA

En quins casos no apostrofem LA?

6.       En l’últim paràgraf trobem la paraula instruïda. Aquest mot si acompanya un nom i indica una característica del mateix té la categoria gramatical d’adjectiu. Però com bé sabeu també es pot tractar d’una forma verbal no personal: el participi.  Els participis, igual que els adjectius, flexionen en gènere i nombre: instruït, instruïda, instruïts, instruïdes. Busca en l’últim paràgraf del text totes les formes verbals i escriu el seu participi flexionat (com hem fet en instruir).

7.       Quan volem parlar d’accions passades ja finalitzades però que s’han fet en un període temporal que encara no s’ha acabat, quin temps verbal utilitzem? Conjuga els verbs instruir, fullejar i ser en eixe temps.

8.       En el text trobem diferents paraules que fan referència a parts d’una casa: soterrani, andana, habitacions, pisos, sostre, teulada, fumeral, escales. Saps els que signifiquen? Fes un dibuix senzill d’una casa indicant-li amb fletxes les parts esmentades.

9.       Escriu una oració amb cada paraula de l’exercici anterior però s’ha d’entendre en ella el significat de la paraula: Les escales són blanques. Puge a la primera planta per les escales.

10.   Si ordenes les lletres ombrejades del text trobaràs el nom d’un dels teus professors. Quina assignatura et dona?