Sessió 2: setmana del 30/03 al 3 d'abril
EL
GOS QUE NO SABIA LLADRAR (Gianni Rodari, Contes
per a jugar)
Hi havia una
vegada un gos que no sabia lladrar. No lladrava, no miolava, no mugia, no
renillava, no sabia dir res. Era un gosset solitari, a saber com havia anat a
parar en una regió sense gossos. Però ell no se n’havia adonat que li faltava
alguna cosa. Els altres eren els que li ho feien notar. Li deien:
- Però tu no
lladres?
- No ho sé...
soc foraster...
- Vaja quina
contestació. No saps que els gossos lladren?
- Per a què?
- Lladren perquè
són gossos. Lladren als rodamons que estan de pas, als gats, a la lluna plena.
Lladren quan estan contents, quan estan nerviosos, quan estan enfadats.
Generalment de dia, però també de nit.
- No dic jo
que no, però jo...
- Però tu,
què? Tu eres un fenomen, escolta el que et dic: un dia d’estos eixiràs en les
notícies.
El gos no
sabia com contestar a estes crítiques. No sabia lladrar i no sabia què fer per
aprendre.
- Fes com jo
–li digué una vegada un gall que sentia llàstima per ell. I llançà dos o tres
sonors quiquiriquic.
- Em sembla
difícil –va dir el gosset.
- Que va, és
facilíssim! Escolta bé i fixat en el meu bec.
- Vinga,
mira’m i procura imitar-me.
El gall llançà
altre quiquiriquic.
El gos intentà
fer el mateix, però només li eixí de la boca un desafinat quéqué que va fer eixir les gallines mortes de por.
- No et
preocupes –digué el gall- per a ser la primera vegada està molt bé. Vinga,
tornar-ho a intentar.
El gosset
tornà a intentar-ho una vegada, dues, tres. Ho intentava tots els dies.
Practicava d’amagades, des de bon matí fins la fosca nit. Algunes vegades, per
fer-ho amb més llibertat, se n’anava al bosc. Un matí, precisament quan estava
en el bosc, aconseguí llançar un quiquiriquic
tan autèntic, tan bonic i tan fort que la rabosa l’escoltà i es digué: “Per fi
el gall ha vingut a veure’m. Correré a donar-li les gràcies per la visita...” I
immediatament es ficà a córrer, però no va oblidar-se’n de dur la forquilla, el
ganivet i el torcaboques perquè per a una rabosa no existeix menjar més suculent
que un bon gall. És lògic que no li pegara molt bé veure el gos a més d’un
gall, tombat sobre la seua cua, llançant un darrere d’altre aquells quiquiriquic.
- Ah –digué la
rabosa-, però què estàs fent, m’has posat una trampa.
- Una trampa?
- Clar que sí.
M’has fet creure que hi havia un gall perdut en el bosc i t’has amagat per
atrapar-me. Menys mal que ho he vist a temps. Però això que fas és una caça
deslleial. Normalment els gossos lladren per avisar-me de l’arribada dels
caçadors.
- T’assegure
que jo... Veuràs, no pensava en absolut caçar. Ha vingut per a fer exercicis.
- Exercicis?
De quin tipus?
- M’entrene
per aprendrea lladrar. Ja quasi he aprés, mira que bé ho faig.
I de nou un
sonoríssim quiquiriquic.
La rabosa
creia que anava a pixar-se de riure. Es rebolcava pel sol, s’agafava la panxa,
es mossegava els bigots i la cua. El nostre gosset se sentí tan ridícul que va
marxar en silencia, amb el morro baix i les llàgrimes en els ulls.
Per allí prop
hi havia un cucut. El veié passar i li feu llàstima:
- Què t’han
fet?
- Res.
- Aleshores,
per què estàs tan trist?
- Doncs.. el
que passa... és que no soc capaç de lladrar. Ningú m’ensenya.
- Si és només
per això, jo t’ensenye... Escolta bé com ho faig i tracta de fer-ho com jo: cucut, cucut, cucut... ho has comprés?
- Em sembla
fàcil.
- Facilíssim.
Jo sabia fer-ho, fins i tot, quan era xicotet. Prova, prova
- Cu.. –feu el
gos-, cu...
Assajant
aquell dia, assajà l’endemà. Passada una setmana ja li eixia prou bé. Estava
molt content i pensava: “Per fi, per fi comence a lladrar de veritat. Ja no
podran tornar a prendre’m el pel”.
Justament en
aquells dies es va obrir la veda. Arribaren al bosc molts caçadors, també
d’eixos que disparen a tot el que escolten i veuen. Dispararien a un rossinyol,
sí que ho farien. Passa un caçador d’eixos, escolta eixir d’un arbust cucut..., apunta l’escopeta i –bang! bang!- dispara dos trets.
Afortunadament
els perdigons no el tocaren. Només li passaren fregant-li les orelles. El gos
començà a córrer. Però estava molt sorprés: “Eixe caçador deu estar boig,
dispara fins i tot els gossos que lladren...”
Mentre tant el
caçador buscava el pardal. Estava convençut d’haver-lo mort.
- Deu
haver-se’l emportat eixe maleït gos, a saber d’on haurà eixit –deia enfadat. I
per a desfogar la seua ràbia disparà contra un ratolinet que havia tret el cap
fora del seu cau, però no el va tocar.
El gos corria,
corria...
ACTIVITATS
Llig amb atenció
el conte anterior i realitza les següents activitats. Les activitats les has de
realitzar en la llibreta com ho fem habitualment a classe: Copiar l’enunciat en
negre i contestar en blau.
1. Resumix
el conte amb les teus paraules. Fes-ho amb un mínim de 80 mots (paraules).
2. Com
has pogut comprovar el final del conte ha quedat obert. Escriu-ne tu un (60 paraules).
3. En
aquesta història aparéixen onomatopeies, però recordes que era una onomatopeia?
Escriu la definició i ajudant-te de
l’enllaç de la història del tamboriner (la primera), allarga el conte amb dos onomatopeies d’animals.
4. Durant
la història el gall, per ensenyar a lladrar al gos, utilitza les següents
expressions: fes com jo, escolta bé,
fixa’t en el meu bec, mira’m, procura. En
quin temps verbal estan totes elles? Quan utilitzem eixe temps verbal?
5. Totes
les formes verbals esmentades en l’activitat anterior estan en segona persona
del singular. Escriu-les en la
segona del plural.
|
tu
|
vosaltres
|
|
Fes com jo
|
Feu com jo
|
|
Escolta bé
|
|
|
Fixa’t en el
meu bec
|
|
|
Mira’m
|
|
|
procura
|
|
6. Escriu,
amb un mínim cinc oracions, amb el verb en imperatiu les indicacions que li
donaries a un amic o una amiga, per a
preparar un entrepà de pernil i formatge. Ho has de fer ordenadament i que
quede molt bo.
7. Recordes
qui era el narrador en una història? Explica
quin tipus de narrador conta esta història del gos justificant la resposta.
8. Imagina
que el mateix gos és el narrador de la història. Com s’anomenaria el narrador? Torna a escriure el següent fragment amb
un narrador protagonista.
El gosset tornà
a intentar-ho una vegada, dues, tres. Ho intentava tots els dies. Practicava
d’amagades, des de bon matí fins la fosca nit. Algunes vegades, per fer-ho amb
més llibertat, se n’anava al bosc. Un matí, precisament quan estava
en el bosc, aconseguí llançar un quiquiriquic tan autèntic, tan bonic i
tan fort que la rabosa l’escoltà i
9. Indica en quin temps
verbal estan les formes subratllades en
l’activitat anterior. Quines d’elles tenen el mateix significat que el passat
perifràstic? Escriu-les en passat perifràstic.
10. Molts
tutorials, encara que no parlen, també donen ordres i instruccions, fixa’t en
este: https://www.youtube.com/watch?v=lwlNyI59RBg
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada